www.goldandtime.org

El moment actual de la joieria

Versión en catalán completa del artículo de Núria Ruiz

jueves 09 de marzo de 2017, 07:00h
Núria Ruiz.
Ampliar
Núria Ruiz.
A la junta del JORGC ens arriben queixes i exclamacions de impotència davant la falta d’interès general de part del públic per adquirir joies o rellotges. Els membres de cada secció opinem, discutim buscant el perquè d’aquesta situació que es va agreujant, intentant trobar solucions per ajudar al col•lectiu de joiers, orfebres i gemmòlegs de Catalunya. Dels col•legiats, ens arriben frases que es van repetint des de fa temps i potser es pronuncien cada vegada amb un to més alt.

  • Les vendes baixen.
  • Als joves no els interessen les joies.
  • S’han d’abaixar els preus.
  • Les marques internacionals ens fan ombra.
  • Els estudiants de joieria tenen un futur difícil.
  • El Col•legi no fa res per nosaltres. (En aquest punt no hi estic d’acord.)
  • La competència dels preus dels països asiàtics ens perjudica.

Tot és culpa de la crisi o de la inseguretat del moment polític actual? O què?
A qui culpar?

Jo no sóc un mag i no tinc respostes clares però sí m’agradaria analitzar alguns punts.

Estem en una societat que busca la sobrietat. Sembla que és de mal gust lluir joies cares si no és per un casament i, encara. Fins i tot, hi ha clientes que desmunten les rivières pomposes de brillants per transformar-les en petits braçalets per regalar a les nétes. Em demanen combinar perles bones amb senzills ònix per camuflar el valor d’un llarg collaret de perles.

–Que sigui bo, que tingui un bon disseny però que no sembli ostentós, –em demanen les habituals clientes de la joieria, persones de quaranta anys en amunt. Sí, es possible fer belles joies no ostentoses. Fa anys que m’hi dedico. Però... recordem entre tots que abans, l’objectiu era un altre: s’havia d’encerclar els brillants o les pedres precioses amb més brillants, que es vegi important, que faci ric.

També recordo la competència de la mida de les perles australianes entre les senyores de la alta societat que lluïen collarets excepcionals. Ara ningú gosa portar-los. Es desmunten. No ho critico; a mi m’agraden molt les perles. Tenen un halo especial i afavoreixen; d’aquí l’èxit de l’arracada de tota la vida de un perla i un brillant. Potser... jo les muntaria d’una altra manera.

Repeteixo, els valors, els costums i els desitjos de la societat actual estan canviant i, els que ho demostren més són els joves. Quan una noia demana un obsequi, la probabilitat que esculli una joia és més petita que abans . El seu desig és estar al dia amb la darrera tecnologia d’ordinadors, I Pods, , aparells fotogràfics o mòbils que ho controlin tot: la pressió cardíaca, els llums de la casa, l’alarma a distància, el plor del bebé, el darrer èxit musical, les notícies, el temps, les compres, les tendències, compartir activitat i fotos amb els amics, la família, etc... Tot sense moure’s. És fantàstic i confesso que, jo que ja no sóc tan jove, també m’hi he enganxat. Quantes empreses estan destinades a plegar davant aquest allau de tecnologia! I no passarà res, sortiran nous serveis. En fi! Això desitjo .Però la bona joieria no és ”low cost”. No ho pot ser perquè, a més del preu elevat dels metalls, és molt laboriós crear una joia. La bijuteria sí que ho pot ser.

Però, quan un artista sent la necessitat de realitzar una peça de manera artesanal a la estellera, i ha d’avaluar com muntar una bella turmalina, amb els adequats gruixos d’or per crear aquell anell únic, no ha d’abaratir-lo mai baixant la qualitat. És un pecat. La peça bona realitzada amb amor i passió, sempre provoca atracció. Creativitat, perseverancía i professionalitat, és el que fa triomfar. Són les còpies, o els models que cerquen tan sols el preu comercial, els que es queden en el calaix del botiguer. La peça d’autor reeixida és cada vegada més valorada. I el procés de realitzar aquesta joia única amb les pròpies mans en la estellera és una plaer enorme. Ho vivim a l’Escola del JORGC, observant l’aplicació dels alumnes que acaben el curs realitzant peces amb identitat. D’aquí ve la passió de l’artesà vocacional. Els problema d’aquest artesà idealista, són les males rèpliques que el persegueixen i això fa mal. Ho sé per experiència pròpia. S’haurien d’endurir les sancions per còpies.

Però, per sort, si volem crear peces ràpidament i amb menys cost tenim l’ajuda dels ordinadors que, amb subtils programes i en un no-res, ens elaboren la maqueta. Això és més rentable, perquè si els disseny és reeixit, tenim una peça vendible de la qual se’n poden realitzar sèries. Hi ha una diferència però: hi falta l’ànima de l’autor, la impremta dels seus dits amorosos.

És evident que els valors de la nostra societat han variat, “tot està en canvi continu”, diu l’I Ching, i contra el moviment de l’evolució només hi ha una solució: adaptar-se. L’artista ha d’arriscar-se amb formes sorprenents per despertar la sensibilitat de les noves generacions, intercalant-hi materials no tradicionals, investigant i proposant una forma d’expressió diferent.

Quina?
Que cadascú trobi la seva.

Núria Ruiz | Joiera, presidenta de Formació de l’escola JORGC i vice-Presidenta del JORGC.

Regresar a la edición en castellano